Guix

El guix és sulfat de calci semihidratat que prové de la cocció d’algeps, minerals de guix. Un cop deshidratat parcialment es mòlt, obtenint-se una pols més o menys blanca, segons la puresa de la pedra. Aquesta pols pastada en aigua s’endureix ràpidament. Tradicionalment la cocció es feia en forns similars als forns de calç amb la diferència que la cocció era molt més curta i a una temperatura més baixa, fet que repercutia en el seu preu final. Segons la temperatura de cocció, entre 180 ºC i 250ºC, i la puresa del material s’obtenen diferents varietats i qualitats de guix. En general es pot dir que com més blanc i fi, millor qualitat. El guix negre o guix comú és un guix gris i bast més utilitzat abans que no pas ara, per revestir paraments i sostres. Per tal d’obtenir un acabat lliscat cal utilitzar guix blanc, més fi i tal com diu el seu nom, més blanc. L’escaiola prové de la cocció de l’alabastre blanc, és un guix mòlt molt fi. Les seves propietats i el seu enduriment especialment accelerat el fan molt adequat per fer ornaments, motllures i escultures. Es diu guix mort al guix completament deshidratat. Havent estat sotmès a temperatures superiors a 250ºC ha eliminat tota la seva aigua, perdent també la seva capacitat d’endurir.

Un cop sec i endurit, el guix es pot tornar a manipular i modelar si se’l mulla prèviament.
El pastat del guix amb l’aigua es fa a la gaveta i s’ha de fer just abans del seu ús i en petites quantitats a causa de la rapidesa de l’enduriment. A menys aigua més gran serà la duresa i més ràpid l’enduriment. Si a la mescla hi afegim calç s’aconseguirà retardar-lo.

El guix es coneix des de temps immemorials. Hi ha vestigis de paraments enguixats en l’antic Egipte i al llarg de tota la cultura islàmica es va desenvolupar una enorme varietat d’acabats i usos.

El guix és un material no apte per ambients humits, on perd les seves propietats i adherència. Cal tenir en compte també que el sulfat de calci ataca i oxida el ferro, essent en canvi un material molt compatible amb la fusta.