Regulació normativa

La regulació normativa dels teixits històrics haurà d’establir els paràmetres de les possibles intervencions, des del més general fins al més concret, des de la regulació de l’espai d’ús públic fins al privat.

A continuació s’anirà especificant cadascun dels apartats que han de ser objecte de regulació per tal de mantenir els valors històrics i culturals, i de conservar-ne la identitat.


Categorització dels teixits històrics

D’acord amb les consideracions de l’apartat II.1 la regulació del nucli històric es farà mitjançant la qualificació del sòl, la definició dels diferents àmbits, si n’és el cas, a través de les proteccions.

A més, d’acord amb els art. 67 i 68 TRLUC, es poden formular Plans Especials Urbanístics (PEU) per a la millora del paisatge urbà i altres finalitats anàlogues i Plans de Millora Urbana (PMU) per completar el teixit urbà, reforma interior, remodelació urbana, transformació d’ús, reurbanització, o per completar el teixit urbà o la urbanització, entre d’altres.

En qualsevol cas caldrà abordar els temes següents:

a) Nucli històric
En primer lloc el POUM haurà de concretar i delimitar el nucli històric, respecte a la resta de trames urbanes que responen a altres tipologies d’edificació.

Un cop delimitada la totalitat dels teixits històrics, s’haurà de fixar la regulació per a cadascun dels àmbits de protecció.

b) Àmbit de protecció
Definits els diferents àmbits de teixits històrics: nucli medieval, eixample del XVIII, eixample del XIX, ravals, cases de pescadors, colònies o cases obreres, conjunts industrials, etc., que han de ser objecte de protecció i regulació específica, s’establiran les mesures per a garantir la preservació del caràcter ambiental de l’àmbit, i adoptar les mesures necessàries per al manteniment de les característiques paisatgístiques i arquitectòniques del teixit que li és propi.

c) Entorn de protecció
Si s’escau caldrà delimitar un entorn més ampli per a la preservació adequada de l’àmbit objecte de protecció: delimitar un entorn de protecció a la totalitat o una part del teixit històric permetrà donar-li suport ambiental, entenent que la seva alteració podria afectar-ne els valors.

Convé que a l’entorn de protecció dels teixits històrics es garanteixi el manteniment de les característiques arquitectòniques i ambientals, per tal de conservar i/o millorar la qualitat paisatgística de l’àmbit protegit.

Cal, doncs, vetllar per la conservació de tot allò que pot tenir una influencia directa sobre la visualització i preservació de l’àmbit protegit: volumetries preexistents; murs; alçada de les edificacions; cobertes; parets cegues; característiques formals de la pell de les edificacions; i la regulació de l’espai públic amb criteris d’uniformització de materials, mobiliari urbà, rètols, etc.


Qualificació urbanística

El teixit històric o la trama urbana estan  conformats per la suma del teixit edificat -els edificis, les alineacions, les alçades, els espais buits privats, i l’espai públic -espais lliures, viari i zones verdes-. Un teixit urbà de qualitat és el resultat de la coherència i l’equilibri entre aquests dos components de l’escena urbana.

A través de la ordenació urbanística, en zones i sistemes, el planejament general ha d’ordenar tots els paràmetres urbanístics i definir els mecanismes de gestió, per mantenir les característiques dels teixits urbans, sense desvirtuar-los, i permetent-ne la seva utilització i viabilitat.

En quan al sistema urbanístic d’equipaments, convé que la normativa reguli  acuradament, per garantir el manteniment de les característiques arquitectòniques pròpies de les edificacions històriques, tot admetent els usos propis d’equipament comunitari.

El sistema viari (transport i comunicacions) i el sistema d’espais lliures (zones verdes) han de ser regulats segons les característiques pròpies del teixit on és localitzen tot i deixant marge per formalitzacions concretes de caràcter innovador, i per tant, no necessariament ha de tenir formalitzacions com en altres trames urbanes (eixamples, teixits de baixa densitat, etc.). En tot cas caldrà fer-ho compatible, tot i que també cal entendre que en determinats casos no es poden admetre alguns usos per raons tipològiques.

Pel que fa als sòls edificables d’aprofitament privat convé ordenar-los de forma que la qualificació atorgada permeti la preservació de les tipologies i valors seguint els criteris de l’avanç de pla. S’hauran de definir tantes qualificacions (claus i/o subclaus) com teixits històrics diferenciats hi hagin en el municipi. Per a cada subclau s’hauran de regular normativament tots els paràmetres urbanístics que siguin necessaris i els usos admesos i els prohibits.  A tall d’exemple: Clau 1a: nucli medieval. Clau 1b: ravals. Clau 1c: ciutat del XVIII. Clau 1d: eixamples del XIX.

La qualificació ha de ser concreta i clara, però també amb un cert grau de flexibilitat, que permeti l’atorgament de la llicència de forma àgil. En qualsevol cas, resulta fonamental regular l’estructura parcel·lària i el volum edificat.

El POUM haurà de definir en quins casos excepcionals es podrà canviar la tipologia edificatòria pròpia del teixit històric, per tal de possibilitar determinades operacions de renovació urbana.


Parcel·lació i tipologia

a) Estructura parcel·lària
Cal mantenir el parcel·lari original de l’època que li és pròpia. El POUM haurà de definir en quins casos excepcionals es podrà modificar la parcel·la, per corregir actuacions desafortunades del passat, o per tal de possibilitar algunes operacions de renovació urbana.

b) Tipologia edificatòria
Cal mantenir en primer lloc la tipologia edificatòria i els paràmetres urbanístics que són propis de cada teixit històric. No s’ha de confondre amb el manteniment de la volumetria edificada existent, doncs, convé regular l’edificabilitat que han de tenir les edificacions, sense les remuntes o intervencions no apropiades.

La regulació més freqüent en els teixits històrics és  entre mitgeres segons alineació a vial, on es defineixen com a paràmetres basics l’alineació de l’edificació, la profunditat edificable, el número de plantes i l’alçada reguladora màxima. En qualsevol cas cal regular els paràmetres següents:

  • Alineació a vial: cal, sempre que sigui possible,  respectar les alineacions existents en els teixits històrics, per tal de no desvirtuar l’estructura tipològica tant dels carrers com de les edificacions.
  • Fondària edificable: cal ajustar la fondària edificable admesa a les preexistències històriques i vincular-ho a la preservació de les façanes posteriors i a la recuperació dels patis, possibilitant nous usos en les plantes baixes i afavorint la nova centralitat dels nuclis històrics.

El POUM haurà de definir en quins casos la modificació  de la fondària edificable de les plantes baixes i la desaparició dels patis és viable. En alguns casos, caldrà determinar una fondària variable adaptada a les preexistències amb la finalitat de permetre  la conservació de determinades tipologies i patis interiors d’illa.

  • Nombre de plantes: l’alçada màxima de l’edificació i el nombre de plantes cal que sigui la del volum original del teixit. En els nuclis històrics no s’ha de generalitzar la materialització absoluta de l’alçada reguladora màxima. Una certa diferència d’alçada entre les edificacions enriqueix el caràcter del conjunt. Els plànols normatius del POUM han de regular les façanes; es  recomana fer aixecaments dels carrers dels teixits històrics o be regular les façanes mitjançant un Pla especial urbanístic.
  • Espais privats lliures d’edificació. Cal preservar els patis, horts i jardins preexistents fugint de l’ocupació total de la parcel·la en planta baixa. Les pavimentacions no han d’alterar la permeabilitat del sòl preexistent. D’acord amb les característiques del teixit i les preexistències caldrà establir un nombre mínim d’exemplars vegetals autòctons que contribueixin a preservar la qualitat d’aquests espais lliures privats (arbres de fulla caduca, fruiters, flora …). Convé regular en quins casos es poden, o no, permetre edificacions auxiliars, basses, etc.
  • Enderrocs: Convé minimitzar els enderrocs en els teixits històrics, doncs en  cadascun d’ells hi va implícita una pèrdua patrimonial. La regulació de l’edificabilitat en el teixit existent sol ser una mesura dissuasòria i  únicament s’hauria d’admetre l’enderroc de l’edificació un cop s’hagi demostrat la impossibilitat de la seva rehabilitació.
  • Volums disconformes, i fora d’ordenació: Les determinacions urbanístiques que fixi el planejament, determinarà si hi ha edificacions fora d’ordenació, o volums disconformes. Cal que el POUM tingui present aquesta situació, analitzant la seva viabilitat econòmica i tècnica, i ordenant els paràmetres urbanístics descrits anteriorment.


Regulació de les façanes de l’edifici

Centrant-nos més en les edificacions tenim la façana dels edificis, siguin façanes o cobertes, que formen part dels edificis històrics però amb una gran incidència en l’espai públic. Caldrà doncs, que la seva regulació, mantingui les característiques pròpies del teixit que s’ordena.

a) Les façanes
Cal mantenir les característiques tipològiques de l’àmbit o conjunt del teixit històric que es regula, tant pel que fa a composició de forats, cossos i elements volats, com als materials, textures i colors.
Façana: Cal que la regulació dels materials, textures, color de l’acabat del mur, així com cossos i elements volats (tribunes o balcons, mides, formes, materials) sigui la pròpia del teixit.
Cal que el POUM no permeti la incorporació de nous llenguatges que no li són propis, com, per exemple, els repicats o l’aportació de rejuntats amb morters de ciment.
La superfície de les façanes dels edificis serà de parets arrebossades pintades de colors clars, amb pintures minerals no plàstiques excepte en aquelles façanes que originalment eren de carreus de pedra vista. Per a les pallisses, cabanyes i altres edificacions auxiliars els murs seran de pedra vista o pedra seca allà on històricament ho siguin. En cas contrari es mantindrà la seva pell de protecció de façana.
Cal mantenir les pautes de composició característiques de cada teixit, amb un predomini del ple sobre el buit en els edificis, i un predomini del buit sobre el ple en les pallisses, colomars, cabanyes, així com la inexistència de sòcol a la façana allà on no hi sigui propi.

Obertures: És essencial el manteniment de les pautes de composició  de les obertures característiques de cada teixit, amb un predomini del ple sobre el buit en els edificis principals, i un predomini del buit sobre el ple en les edificacions complementaries: pallisses, colomars, cabanyes, etc.
També s’ha d’ordenar una alineació d’obertures segons els eixos de la tipologia històrica del teixit. A la trama medieval, barri vell no hi haurà eixos preestablerts de composició. En canvi en els eixamples històrics posteriors, es mantindrà una alineació d’obertures, de baix a dalt, segons els eixos de la tipologia històrica. Caldrà que es mantingui clarament la dimensió vertical sobre la horitzontal en les obertures.
El POUM haurà de definir la proporció de les obertures, la formalització de les llindes (rectes i arrebossades, no de fusta), i les característiques de les obertures en la planta baixa que permetin la implantació de nous usos.

Fusteries: Convé que hi hagi una uniformitat en el material de les fusteries de l’edifici, i una uniformitat en el conjunt o l’àmbit de protecció del teixit històric. S’han de preveure els acabats i els colors que s’adeqüin als originals.
El pla haurà de fer esquemes de com ha de ser l’especejament de la fusteria, així com ha de ser les fusteries en les plantes baixes. La finestra dels teixits històrics sol estar col·locada al mig del gruix de la paret.
S’ha de regular les característiques de les proteccions solars, ja siguin persianes de corda, porticons interiors, mallorquina, o d’altres propis de la tipologia del teixit. Els porticons exteriors només eren utilitzats en algunes plantes baixes.

b) La coberta
Les cobertes o terrats dels teixits històrics seran regulats en funció de les seves característiques. Així es mantindran forma, mides de les peces i el cromatisme dels edificis històrics de l’entorn. Cal a més, que es mantinguin la mateixes característiques en quan a volada, gruix de les cornises, ràfecs, barbacanes, materials, pendent de la teulada, arrencada del teulat.
Com a criteri general seran inclinades, i en les alineades a carrer seran amb el carener centrat i amb tendència paral·lela a la façana. En determinades àrees geogràfiques com els teixits i eixamples, del segle XVIII i segle XIX, existirà la possibilitat de terrats de tipologia tradicional, a la catalana. En la majoria d’ocasions l’arquitectura tradicional estava formada per volums purs, on no hi havia un trencament entre la façana i la coberta, és a dir, el ràfec tendia a ser pràcticament inexistent.
Als nuclis costaners on històricament hi havia la casa de poble i la barraca de pescadors la tipologia de la façana i la coberta és diferent. Tot i que la coberta de teula és també el sistema més emprat, en molts nuclis hi trobem també la coberta plana formada amb rajol pla d’un o dos gruixos. És el paisatge dels terrats plans a la catalana, que abunda tant a la geografia del litoral i que fan un escenari urbà de parets i cobertes encalcinades de color blanc.
No s’hauran d’admetre intervencions que no són pròpies com els forats a dins del teulat (conegut com a banyeres), badalots, nous conductes de ventilació de formigó prefabricat, o xemeneies d’acer inoxidable d’usos en PB. S’haurà d’ordenar la integració de les plaques solars, així com les finestres incorporades a les cobertes inclinades (tipus Velux) per a millorar l’habitabilitat de certs espais.


Ordenació de l’espai públic

Un altre nivell de regulació, serà l’ordenació de l’espai públic, ja que els carrers, travessies, places, parcs i edificis públics estructuren qualsevol nucli.

L’ordenació dels espais públics ha de tenir una formalització de conjunt. Les intervencions en l’espai públic han de vetllar per la coherència, tendint a la uniformització i l’harmonia dels diferents elements que conformen l’estructura del teixit històric. Així, cal entendre i ordenar l’espai públic des dels seus usos actuals i alhora històrics: plaça mercadal, plaça del pes de la palla, carrer dels traginers, plaça del ball dels gegants, el firal, etc.

Cal vetllar per la qualitat de tots els elements que incideixen en l’espai públic, tant si pertanyen a l’àmbit privat com al públic. El planejament general tindrà en compte la possibilitat que, en algunes ocasions, aquests elements també poden tenir valor patrimonial i, en conseqüència, en determinarà la seva protecció.

Cal tenir especial cura en la qualitat i el cromatisme dels materials i del seu disseny, tant en la pavimentació com en el mobiliari i l’enllumenat.

Un aspecte clau és la simplificació, unificant models, neutralitat de colors i materials. En general, es tendirà a una actitud de sobrietat formal i de minimalisme, tot alliberant l’espai públic d’obstacles, de formalismes gratuïts i d’elements innecessaris.

Elements públics

És essencial vetllar per la qualitat dels elements de la urbanització de l’espai públic: paviments, enllumenat, mobiliari urbà (bancs, papereres, jardineres, fonts, pilones, etc.), senyalització (rètols de carrers, indicatius, etc.), ordenació del trànsit, guals, vegetació i arbrat.

Es protegiran aquells elements que tinguin valor patrimonial com poden ser rigoles, voreres, lloses o llambordes de paviments antics, làmpades, etc.

Xarxes de serveis

Per tal de millorar la imatge i la qualitat del paisatge urbà dels teixits històrics s’haurà d’establir les directrius, normatives, o ordenances que regulin la implantació de les companyies de serveis per al soterrament de tot el cablejat aeri, i l’ocultació de les caixes d’instal·lacions i dels aparells d’aire condicionat.

La regulació d’aquests elements hauria de ser per ordenances, per tal de tenir més flexibilitat, i no haver de fer modificacions sovint massa contínues del POUM

Elements privats

Cal regular els elements sobreposats a les façanes: rètols publicitaris, marquesines, tendals, persianes de locals comercials, mobiliari de terrasses (taules, cadires, para-sols), caixes d’instal·lacions, i a les cobertes: aparells d’aire condicionat, caixes d’ascensors, panells solars, antenes,… de manera que les seves dimensions, ubicació, cromatisme, etc., no incideixin negativament en la contemplació dels valors històrics.

Les instal·lacions (caixes d’instal·lacions, aparells d’aire condicionat, panells solars, antenes, etc.) hauran de quedar ocultes. Pels altres elements, un aspecte clau és la seva simplificació unificant models, colors i materials.

Es protegiran aquells elements decoratius que tinguin valor patrimonial inqüestionable com poden ser les portelles de fusta i aparadors de locals comercials, rètols antics, etc.


Concreció dels usos

a) Usos principals i  compatibles
Cal regular, per a cada qualificació urbanística, tant en les zones d’aprofitament privat  com en els sistemes, quins són els usos principals, quins els usos compatibles i en quin grau aquests poden ser admesos per tal de no distorsionar el caràcter del nucli històric, i així incentivar l’ús del teixit històric.

Convé fer una regulació per als usos admesos a les plantes baixes.

Els usos principals de les plantes pis seran els residencials. Tot i així, els usos admesos siguin principals o compatibles han d’anar vinculats a les característiques tipològiques de l’edificació.

En els sistemes d’espais lliures, de comunicacions i d’equipaments, també convé ordenar els usos diferenciant-los de la resta dels sistemes urbanístics del municipi. També convé que l’espai públic quedi regulat a través d’una ordenança amb la densitat d’ocupació i les distàncies mínimes entre usos iguals, per evitar concentracions excessives (com restaurants, botigues turístiques, bars, etc.).

b) Usos en planta baixa
S’ha d’establir, per a cada àrea homogènia, cada carrer, o cada part del nucli històric que ho requereixi, els usos admesos en les seves plantes baixes per tal de possibilitar la complexitat d’usos i activitats, defugint així dels aparcaments generalitzats en les plantes baixes. És també convenient l’establiment d’eixos comercials que afavoreixin la centralitat dels nuclis històrics.

Caldrà regular els usos inicialment no admesos pel planejament, com certs usos de tallers o indústria artesanal compatible amb els nuclis històrics.

c) Intensitat residencial (densitat)
És essencial definir la densitat d’habitatges a les diferents zones dels nuclis històrics.

Per tal d’evitar distorsions en l’arquitectura tradicional cal definir la densitat segons les característiques tipològiques que li són pròpies. A tall d’exemple 1 ó 2 habitatges per parcel·la, 1 habitatge per planta, 1 habitatge cada 80/100 m2 de sostre, etc. (variarà segons la tipologia: cases de cós, casals neoclàssics , etc.).

Val a dir, que la modificació / increment del número d’habitatges en els teixits històrics ocasiona discordances com ara la utilització excessiva dels espais públics, problemes de congestió del sistema viari o intervencions en les edificacions existents que en malmeten els seus valors.

d) Regulació de l’aparcament
Convé regular les reserves de places d’aparcament i d’estacionament intermitent d’acord amb els usos assignats a cada parcel·la i a les característiques del teixit històric.

S’ha de tenir present que la circulació i passejada de vianants als centres històrics, minimitzant els aparcaments en superfície o els aparcaments a les plantes baixes de les edificacions, millora la qualitat d’aquests teixits que es pretén preservar.

Per tant, s’haurà de ponderar el número de places d’aparcament oportú, en cadascuna de les qualificacions urbanístiques (viari, equipaments i/o zones d’aprofitament privat), per tal que el teixit no se’n ressenti i  s’acabin malmeten els valors que es pretén potenciar.