Volta de maó o rajol pla i volta de aplec de llibre

La volta catalana permet cobrir un espai mitjançant rajoles o maons col·locats per la part plana. Tradicionalment s’ha construït per la formació de sostres, de cobertes, per formar escales, etc. La trobem tant en la construcció popular com en la monumental, i també en els inicis de l’arquitectura industrial. Ha estat molt emprada per la seva versatilitat i adaptabilitat. És un sistema lleuger, econòmic i de construcció ràpida.

Trobem diferents tipus de volta de rajol pla, les més freqüents són la volta de canó, la volta d’arestes i la volta de mocador o volta de quatre punts. Normalment està formada per dues o tres capes de rajola o de maó prim. Per fer el primer full de rajola, -el senzillat-, la unió d’una peça amb l’altra es fa amb guix. El guix revé tot d’una i permet fixar diverses peces en poc temps. Quan ens trobem en un ambient humit o en cas de volta exposada a les inclemències del temps, cal utilitzar ciment natural ràpid.  És important fer la volta a base d’arcs successius i a mesura que avança el primer full, cal anar fent el doblat. Per fel el primer full no cal mullar la rajola en excés, per tal de no augmentar el seu pes i permetre que sigui autoportant. Tampoc cal posar les peces a trencajunts, ja que el travat s’aconsegueix amb el doblat, i aquests cop sí trencant la junta. Per fer el doblat i les altres capes successives, si n’és el cas, caldrà mullar generosament les rajoles i col·locar-les amb morter de ciment natural ràpid o amb morter de calç hidràulica.

En el cas de la volta d’arestes s’avançava pels quatre costats, en forma de llunetes, cap al mig. Depenent de l’habilitat del paleta la volta es feia amb un cindri lleuger que es desplaçava, o bé sense.

La volta catalana és una tècnica constructiva típica de la tradició mediterrània. Des del segle XV és comú a Espanya, Itàlia, França, Portugal, Algèria… Existeix un document de l’any 1382 on es cita la volta de maó pla. És tracta d’una carta del Rei Pere el Cerimoniós explicant a un alt càrrec de Saragossa, les avantatges d’aquesta tècnica de rajola i guix que veu construir a València durant les obres del Palau Reial. A la carta li demanen que faci venir un dels millors mestres d’obres perquè n’aprengui la tècnica.

En l’arquitectura contemporània,  Rafael Guastavino va expandir la reinvenció de la volta catalana amb tirants de ferro com a estructura lleugera, per cobrir grans superfícies per tots els Estats Units durant la primera meitat del segle XX. Antoni Gaudí va fer la seva personal aportació amb la construcció de voltes  de paraboloides – hiperbòlics. El modernisme de Domènech i Montaner, entre altres, també la va fer seva, i finalment Josep Lluís Sert i Antoni Bonet Castellana la van transmetre al mestre Le Corbusier; una tècnica que ell va utilitzar a partir dels anys quaranta en contextos on predominaven les tecnologies locals.

VOLTA DE A PLEC DE LLIBRE O VOLTA A SARDINELL
Volta de rajols posats de cantell. Aquest sistema ve a ser la translació directe de les voltes de pedra carejada substituint la pedra per maons massissos. Així com la volta catalana o volta de rajol pla va significar una revolució respecte la volta de pedra, per la seva lleugeresa i rapidesa d’execució i mínima secció, la volta a sardinell es queda a mig camí entre les dues tècniques.