Revestiments a base de morters

En l’arquitectura tradicional els paraments verticals, els murs, tant els de pedra com els ceràmics, han anat sempre acabats amb alguna mena de revestiment. Només es deixava sense revestir el murs de les construccions rurals secundàries com pallisses i estables, i també les barraques i els murs de pedra seca.

El revestiment variava segons si era per l’interior o l’exterior, segons l’època i sobretot depenia dels medis i recursos que es disposaven.

L’objectiu era protegir el mur, guanyar impermeabilitat, aïllament i resistència, millorar la cohesió de les peces que conformaven el mur i per tant la seva estabilitat i durabilitat.

El revestiment era a base d’un morter on la base aglomerant era la calç o el guix o el fang, o bé una barreja. L’àrid eren sorres de diferents mides, i en els revestiments més fins com l’estucat l’àrid solia ser pols de marbre. I finalment l’aigua, per acabar obtenint una bona argamassa.
Sembla bastant probable que en els revestiments tradicionals al llarg de la història, a vegades s’hi havia posat també alguna mena d’additiu, orgànics o minerals, per millorar les propietats de resistència o enduriment de l’acabat.

Segons la proporció i mida dels àrids s’obtenia un morter magre, ric en àrids, o un morter gras on dominava l’aglomerant. Un revestiment ben fet solia tenir varies capes i sempre anava del morter més magre a les primeres capes al morter més gras a la capa d’acabat, on l’àrid era cada vegada més fi.

Quan el morter es una barreja de calç i ciment s’anomena morter mixt o bastard. Aquest morter es fa servir per arrebossats de suport d’estucs. La proporció de ciment ha de ser petita per tal de no perdre les avantatges dels morters de calç tot accelerant l’enduriment de la capa, tot i que és menys recomanable que utilitzar un morter de calç.