Camilla Mileto i Fernando Vegas, arquitectes; Salvador Tomás, arquitecte tècnic; Cosmin Gociu, constructor; Camilla Mileto i Fernando Vegas, promotors. 

El jurat valora la recerca i la recuperació de les tècniques constructives i els materials d’un habitatge del 1732, executat amb una estructura mixta de maçoneria de pedra, pilars, murs i paviments de guix, forjats tant de guix i fusta com de canyís i fusta, mitgeres de tàpia, etc. El jurat el considera com un projecte pilot per a la recuperació d’un ampli ventall de materials i sistemes constructius tradicionals. Aquestes bones pràctiques de rehabilitació esdevenen un material pedagògic de referència, i per aquest motiu se li atorga una menció especial d’honor.

Elisenda Foradada i Mireia Noguera, arquitectes; Miquel Autet, arquitecte tècnic; Vesta Rehabilitación SL i Iker Oñate, constructor; Ajuntament de Vic, promotor. 

El jurat valora la recuperació de les dues adoberies, que foren adquirides per l’Ajuntament per a destinar-les a equipament públic i espais de cotreball, i que són les primeres en ser rehabilitades de les 18 existents. Es tracta d’uns edificis característics del paisatge de la vora del riu Mèder al pas per Vic, que varen estar a punt de desaparèixer per una planificació aprovada a finals del segle XX. Un moviment ciutadà -Plataforma Salvem les Adoberies- en va frenar l’enderroc, i, posteriorment, la Generalitat el va protegir com a bé etnològic amb la categoria BCIN (Bé cultural d’Interès Nacional), el primer de tots ells declarat a Catalunya.

També es valora l’actuació promoguda per l’Ajuntament i que dona resposta al moviment ciutadà, així com la qualitat del projecte, redactat i dirigit pels propis tècnics de l’Ajuntament de Vic, que des del compromís amb el seu servei públic han fet una feina excel·lent. Entre altres, han seguit els criteris de preservació del patrimoni, tot utilitzant els materials originals i respectant les tècniques constructives tradicionals: s'han mantingut les tipologies dels forjats, que s’han reforçat amb fusta quan eren de fusta i amb reforç metàl·lic i capa de compressió en el cas de bigues de formigó i revoltó ceràmic.

Es té en compte, especialment, la recuperació dels assecadors, de les baranes originals, de les fusteries, i la cura i el respecte cap als elements existents, en general, així com el doble tractament de les dues façanes corresponents als dos edificis (nº 2 i 4), en funció de les preexistències, tot recuperant el morter allà on hi havia la informació suficient, mitjançant un estudi estratigràfic, o consolidant el maó vist allà on no hi havia traces suficients. 

Extracte de la memòria: “Rehabilitació de dos edificis que tenen un gran pes històric i social. Formen part del barri històric de les Adoberies, testimoni de la gran industria pellaire que durant segles va ser el motor de la ciutat de Vic. El barri va estar a punt de desaparèixer per una planificació aprovada a finals del s. XX. Un moviment ciutadà va frenar-ne l’enderroc, i posteriorment la Generalitat el va protegir com a bé etnològic. S’ha mantingut el màxim tota la tectònica de l’edifici, recuperant, reutilitzant, restituint i actuant amb les noves intervencions amb el màxim respecte a cadascun dels elements.”

Assumpció Carrió, arquitecta; Lluís Oreja, arquitecte tècnic; Martí Cabot, constructor; Miquel Ramis (Es Moliner), restaurador de molins; Sebastià Serra, promotor.

El jurat valora l’esforç per part de tots els agents implicats. 

En primer lloc, al propietari que, empès pel pagès que necessitava l’aigua per a regar, ha volgut recuperar la funció primigènia del molí. L’extracció de l’aigua per a ser utilitzada per al conreu, posa en valor la relació paisatgística entre la producció agrícola i aquesta “bomba d’extracció d’aigua que utilitza el vent com energia renovable”, alhora que manté la funció productiva d’aliment del sòl rústic. 

Seguidament, l’esforç de l’equip tècnic i els constructors i restauradors, per l’alineació amb l’objectiu anterior, i per realitzar les obres del molí, el safareig i l’antiga vaqueria mitjançant la recuperació de les tècniques tradicionals, tant a la part d’arquitectura -que recupera els murs i les escales de marès, els forjats de fusta i marès, els portellons de fusta, etc.-, com a la part d’enginyeria -que recupera la construcció original de la mecànica del molí, com l’envelador, la roda, la cua, el caixó, etc.-, i assolir així la màxima integració dels elements constructius, sense oblidar la recuperació de la mina d’aigua. 

Finalment, al Consell de Mallorca, per posar en marxa i aplicar la millora contínua dels mecanismes de les subvencions. El jurat considera que aquest exemple visibilitza el valor patrimonial d’aquests territoris plens de molins, i destaca la urgència de mantenir i millorar encara més les ajudes per a fomentar que els propietaris dels altres quasi 1.000 molins pendents de ser rehabilitats segueixin aquesta iniciativa.

Extracte de la memòria: “El molí de “Cal Tio de Son Pelat” és un molí de vent d’extracció d’aigua del Pla de Sant Jordi. Aquests molins serviren per a regar els conreus al voltant de la seva torre, el safareig i les construccions agràries necessàries per a l’explotació agrícola. Formaven un conjunt etnològic de primera categoria, juntament amb “ses cases”, un exemple d’arquitectura popular de l’illa de Mallorca. Aquesta estructura de molins i de síquies, per a transportar l’aigua per al regadiu, és visible en el paisatge. Provenen de la dessecació del Prat de Sant Jordi i arriben fins als nostres dies, molt malmesos per l’entrada del turisme al sector productiu de l’illa que, juntament amb l’especulació urbanística, destrueix dia a dia el passat agrícola i ramader dels voltants de la ciutat de Palma.”