Paviments ceràmics

Un dels paviments més propis de les eres és a base de cairons, rajoles quadrades i gruixudes de terra cuita.

A l’era és on s’espolsava el blat, i per això calia un espai aplanat, ferm i net.

Per poder posar les peces en sec, sobre un llit de terra compactada,  i que aquestes no es trenquin, cal utilitzar rajoles que siguin compactes, prou petites i gruixudes, per permetre els moviments produïts per la pressió dels carros i el bestiar. D’aquí el format tipus llamborda, en principi més propi de la pedra.

Sovint els cairons de l’era tenen unes línies refoses molt característiques, per permetre separar el blat i alhora fan el paviment més rugós i menys lliscant.

El paviment de rajola és probablement el paviment més utilitzat en tota l’arquitectura tradicional anònima, sobretot en interiors, però també en patis, eres i terrasses.

Normalment es tracta de peces quadrades d’uns 10 ó 20 cm. o més recentment  peces rectangulars, col·locades sobre un llit de sorra i una capa de morter de calç o guix. Disposades trencant la junta o no, paral·lelament al mur o en diagonal les quadrades, en forma de molí de vent, a la mescla o a trencajunts les rectangulars.

Algunes vegades poden tenir forma hexagonal o peces de diferents formes combinades. Generalment és la terra cuita sense cap tractament posterior tot i que alguna vegada es poden combinar amb rajoles esmaltades.