Humitat per capil·laritat

Patologia:

Aparició d’unes taques fosques coronades per pols blanca (sals cristal·litzades). Solen estar situades a una alçada mínima d’un metre en façanes ombrívoles o carrers estrets i poc ventilats. En carrers en pendent les taques segueixen paral·leles al carrer. Pot ser intermitent (estiu-hivern) o continua. A l’hivern les taques pugen fins a cotes més elevades ja que hi ha menys evaporació i les pluges augmenten el nivell freàtic.. És una lesió bastant freqüent, a priori poc important tret de l’efecte estètic, però si no es tracta adequadament a la llarga pot afectar altres parts de l’edificació.

Causa:

L’aigua del terreny puja per capil·laritat quan baixa la pressió atmosfèrica. Antigament els camins eren permeables, els paviments eren empedrats i el més resistent era el mur. En canvi hores d‘ara els carrers són asfaltats, els paviments continus i els murs funcionen com a xemeneies, sent el lloc més vulnerable per a l’ascens capil·lar de la humitat. Si les sals cristal·litzen a l’interior del mur hi ha ruptures alveolars, i a la superfície els carreus s’arrodoneixen i perden volum, o fins i tot se separen els revestiments. En cas de no poder-ho diagnosticar visualment, per tal de conèixer si es tracta d’ascens capil·lar, condensació interior, humitat a través de la façana o ascens capil·lar pel revestiment, s’hauran de fer forats cada 5 cms i amb l’higròmetre veure el grau d’humitat i on caldrà fer la intervenció.

Intervenció:

Posant un revestiment impermeable només aconseguim que l’aigua no surti per aquell punt i acabi apareixen a una cota superior. S’ha de vigilar sobretot en les reparacions amb morter de ciment, ja que pot agreujar el problema al no permetre la transpiració. En canvi el morter de calç, al ser transpirable, afavoreix la ventilació del mur. Damunt d’aquests morters no hi podem aplicar pintures plàstiques ja que aquestes també han de ser microporoses. La millor solució passa sempre per fer un revestiment porós i augmentar la ventilació, així afavorim l’evaporació de l’humitat.

Drenatge al peu del mur:

El drenatge consisteix en la excavació d’una rasa al llarg del mur,  amb una profunditat  fins arribar a la cota dels fonaments. Al fons de la rasa es compacten les terres, i s’hi aboca un llit de formigó de calç,on es col·loca un tub de drenatge perforat d’uns 20 o 40 cms  de diàmetre, i amb pendent per evacuar l’aigua recollida. Després s’omple la rasa amb graves de diferent granulometria fins a la cota original del terreny.

Higroconvector:

Aquesta tècnica consisteix en l’execució d’uns forats als mur lleugerament inclinats, i la posterior col·locació de tubs porosos per on l’aigua es condensa i surt. Es necessita un manteniment per treure les cristal·litzacions aproximadament cada cinc anys. Cal valorar l’efecte estètic ja que es veuen els forats.

Altres solucions poc respectuoses amb el mur històric, ambmètodes molt agressius són la barrera física amb la col·locació d’una filada de plom, o amb resines, la col·locació de ventilacions al costat del mur o de barreres químiques on s’injecta aigua i silicona.

 

Les tècniques constructives poden tenir patologies degudes al pas del temps, canvis de les sol·licituds pel qual va ser dissenyats, canvis en el terreny, inclemències meteorològiques... Cada patologia específica presenta unes lesions i uns símptomes deguts a una causa concreta. Primer de tot caldrà analitzar aquests tres apartats - lesió, símptoma, causa -per tal de poder avaluar la intervenció o teràpia adequada per a cada patologia.