Aïllament de la coberta

La majoria de cobertes de la nostra tradició arquitectònica no van estar pensades per aïllar tèrmicament l’espai que cobrien, espais oberts utilitzats per secar i guardar palla, tomates, alls, patates…La seva funció principal era la d’aixopluc.

Actualment aquests espais en la majoria dels casos es tanquen i s’ocupen, i apareix la necessitat d’aïllar-los tèrmicament per tal de reduir el consum energètic total i millorar-ne el confort.

Si volem mantenir el seu caràcter i encant, haurem de fugir d’aïllaments a manera de fals sostre i aprofitar l’espai entre els taulers de fusta o la solera de rajol i la teula per posar-hi l’aïllament. Si es vol millorar també l’estanquitat es pot posar sobre l’aïllament una làmina impermeable però transpirable per no perdre les qualitats de les cobertes tradicionals. En aquestes cobertes els vapors produïts a l’interior s’evacuen, evitant condensacions i humitats que serien molt nocives per tots els elements de fusta. Podem millorar el confort i disminuir el consum energètic sobretot a l’estiu, si entre l’aïllament i la teula hi fem una càmera d’aire ventilada amb una entramat de llata contra llata.

Un molt bon aïllament és el suro, amb una capacitat aïllant comparable a la dels derivats del petroli com el poliestirè expandit i el poliuretà, i a la llana de roca. A diferència d’aquesta última que perd la seva capacitat aïllant si es mulla una sola vegada, el suro no perd les seves qualitats amb l’humitat o per haver estat puntualment en contacte amb l’aigua i té una avantatge afegida: ser transpirable.

Un altre aïllament possible és el dels panells de fibra de fusta. És també un aïllament natural i transpirable tot i que no prové de la nostra tradició arquitectònica com el suro, sinó que és més propi de països de centre i nord d’Europa on la fusta és un recurs fàcil. Ambdós materials són bons aïllants tèrmics i acústics, tant del soroll aeri com del soroll d’impacte.

Per fer qualssevol  intervenció respectuosa amb l’edifici existent cal treure les teules: desteular per tornar a enteular. Cal conservar al màxim les teules originals. Els seus colors i textures enriqueixen la visió del conjunt. Si cal substituir-ne moltes pel seu malt estat, una bona opció és posar les noves de canal i les velles de teula cobertora.

Quan la coberta té ràfec cal tenir molta cura amb que l’increment de secció que comporta el gruix de l’aïllament no es traslladi a fóra. Un ràfec amb molt de gruix crea una ombra que modifica la percepció de  tot el conjunt. Generalment en la nostra tradició arquitectònica te molt de pes la visió de volums contundents amb una ombra fina que projecte el ràfec o barbacana.