Tot i que la ceràmica aplicada a la construcció comença a experimentar un procés d’industrialització, Rafael Masó, arquitecte gironí i figura fonamental en estendre l’ús de la ceràmica a les nostres comarques, estimula la seva producció en tallers artesanals. Això fou possible gràcies a la producció de ceràmica en dues poblacions on aquesta era l’activitat econòmica principal: Quart i la Bisbal. I especialment Can Coromina de la Bisbal i Can Marcó de Quart.
Rafael Masó s’implicà intensament en la producció d’aquest dos tallers, la col·laboració entre l’arquitecte i els ceramistes fou molt enriquidora.

Aquestes són algunes de les tècniques pròpies de la producció artesanal d’aquest obradors:

Les engalbes: són terres argiloses de color blanc o vermell que disgregades en aigua servien per donar el color base de la peça. L’engalba s’aplicava quan la peça encara era humida, i així s’adheria bé al suport. Normalment s’aplicava per immersió, sucant la peça. Per fer detalls s’utilitzava lallanterna, recipient en forma de pera amb un petit orifici per dosificar l’engalba, o bé l’engalba s’aplicava amb pinzell a sobre la trepa, làmina de paper amb el dibuix perforat.
L’engalba solia ser blanca o vermella però quan es barrejava amb vernís acolorit amb òxids metàl·lics es podia aconseguir una gamma cromàtica molt àmplia.

El vernís: El vernís és un compost inorgànic format per galena, alúmina, engalba blanca, aigua i l’oxid per el color desitjat. El vernís sotmès a temperatures superiors a 650 graus es fon i un cop refredat és vitrifica. Donant un acabat final a la peça incolor però brillant, i impermeable: és el vidriat.

Ceràmica negra: La producció de ceràmica de Can Marcó de Quart es caracteritzava per utilitzar una tècnica singular de cocció. S’afegia llenya verda o molla al final de la cocció, el monòxid de carboni del fum que desprenia la fusta humida era absorbit pels porus oberts de la terra cuita. Obtenint com a resultat una ceràmica negra, de gran duresa i major resistència al cop. L’obrador deCan Marcó utilitzava també una altre tècnica que al seu temps fou molt popular: l’argerata. L’argerata consistia en aplicar sobre la peça ceràmica tendra un líquid que contenia coure dissolt en àcid. Aquesta pàtina durant la cocció s’integrava a la peça donant-li un aspecte semblant al bronze, que fins i tot millorava al pas del temps.