De la terra a la ceràmica

La terra per fer la ceràmica és l’argila. Segons la seva composició hi ha l’argila vermella i l’argila blanca. Les argiles vermelles són més ferruginoses, més plàstiques i més grasses, en canvi les argiles blanques són més sorroses, més dures i més magres. Sovint per obtenir una argila òptima cal barrejar-ne de les dues menes.

L’argila s’extreu de les terreres, normalment l’argila extreta es deixava amuntegada a la mateixa terrera tot un hivern, d’aquesta manera s’esmicolava i guanyava plasticitat.

Quan arribava el bon temps es portava la terra als tallers on s’estenia i es picava a l’era perquè s’assequés. La pols resultant s’abocava en un safareig o bassó amb aigua on es remenava amb un pal per evitar els grumolls i després de tot un procés per eliminar les impureses de l’argila, es deixava evaporar l’aigua sobrant al sol. Amb una canya es ratllava la pasta per formar pans de terra,el fang, que es portaven a un espai humit de l’obrador, sovint soterrat, el racó de la terra.

Tot aquest procés artesanal per preparar les terres argiloses fins obtenir-ne fang idoni per fer ceràmica es va anar mecanitzant.

I al mateix temps, de l’emmotllament del fang en un marc de fusta per obtenir la rajola, es va passar a l’ús de la premsa i a la tècnica del motllo de guix:

La premsa és una màquina per comprimir les planxes de fang, on un motlle d’acer permetia fer en sèrie una forma o decoració. També va permetre fabricar en sèrie la utilització d’un negatiu en guix o encara millor d’escaiola, el motllo de guix, com a motlle de l’objecte a reproduir. L’artesà que realitzava els motlles era el modelista.