Careners, badalots, canals i baixants

Allà on es troben les dues vessants tenim el carener, resolt en les cobertes de teula amb un seguit de teules cobertores, dites també teules careneres, agafades amb morter de calç.

A les cobertes de pedra fetes de lloses de pissarra, al carener si posen les lloses més grans i en aquest cas s’amortera amb morter de calç per sobre, arrodonint de punta a punta el vèrtex del carener.

A l’extrem del carener, a la façana principal sovint hi ha l’espantabruixes, cua de gall, o també anomenat pardalera. Aquest element col·locat al vèrtex dels teulats de teula, avui dia posat com element decoratiu, en el seu origen probablement tenia també la funció de foragitar i exorcitzar els mals esperits: bruixes, follets i altres!

El badalot és l’element que sobresurt de la coberta de teula o pedra, sovint per permetre l’entrada de llum o per tapar una escala d’accés a un terrat. De badalots n’hi ha pocs en l’arquitectura tradicional, i quan n’hi ha són petits.

És un element que pot distorsionar molt el conjunt, i per això cal analitzar amb cura l’impacte que pot produir crear-ne de nous.

En la majoria d’edificis de la nostra tradició arquitectònica no hi ha canals per recollir l’aigua de pluja que cau a les cobertes, potser perquè l’aigua no s’ha considerat un bé escàs a les nostres comarques.
En podem trobar a l’arquitectura més recent, a partir de segle XIX, a cases entremitgeres o cases de veïns, on la canal i els baixants semblen tenir més la funció de recollir l’aigua per evitar riuades als carrer que no pas recollir l’aigua com un recurs a emmagatzemar en pous i cisternes .A vegades tot i no tenir d’origen canals de recollida d’aigua i baixants, aquests s’han col·locat posteriorment. En aquests casos les canals de zinc i coure són les més recomanables tan per la seva qualitat estètica com per la seva durabilitat. Una altre opció més econòmica però no tan efectiva és la de canals i baixants d’acer galvanitzat. Cal fugir de l’ús de canals i baixants de plàstic, material dissonant en aquest context. Sovint per protegit les canals dels impactes, sobretot dels cotxes, el primer tram de baixant, és de ferro colat.

Les canals més antigues són fetes de teules, a vegades més curtes i fondes, les tortugues, disposades horitzontalment amb un pendent suficient per desaiguar de manera ràpida. Aquesta canal s’anomena Tortugada, i a vegades està embeguda parcialment a la mateixa obra de la façana. La tortugada és més freqüent en les zones litorals, possiblement la proximitat del mar comporta sovint un excés de salt a les aigües subterrànies, portant a la necessitat de recollir l’aigua de pluja en cisternes. En zones que pateixin gelades no és recomanable perquè s’acaben trencant.